'escenografia de les PRESONS DE FRANCO pretenia donar cos i veu al destí de tantes vides destrossades, víctimes dels seus ideals, conviccions o personalitats, que sense veu ni reconeixement oficial no podien formar part de la consciència col·lectiva, que ens salvaguardara d'una repetició històrica d’aquests fets tan aterradors. El conjunt d'una caixa envoltant, simple i sense concessions, els esgarrifants relats grafitejats a les parets, la llum amenaçadora i la banda sonora inquietant intentaven crear un espai emotiu on es revivien les veus emmudides i on el silenci narrara allò sofert.

Dos gran eixos, els camins i l'estructura de la presó, ordenaven impassibles una multitud de petits espais, històries particulars dels seus protagonistes-víctimes. Un allargat corredor format per innombrables calaixos i les seves fitxes amb els xiuxiueigs de la traïció i la denúncia anava oprimint a poc a poc l'espai fins a arribar a l'entrada a la presó. La vivència de la captivitat, la por i el temor a expressar opinions, l'actitud desafiant en situacions furtives, la imminència de la mort i el control atroç del sistema s'explicava en l'extensa successió de cel·les que es repartien al llarg del corredor de la presó. El lleu moviment dels uniformes dels guardes de la presó penjats sense una cara que els acompanyés, els gronxadors buits on ressonaven les veus innocents dels nens, l'ombra distorsionada del garrot vil, la seqüència dels confessionaris amb relats personals narrats amb exemplar serenitat són alguns dels episodis que intentaven crear un clima de silenci per recordar el dolor i l'angoixa de la vida a les presons de l’època franquista.

El llenguatge expositiu, format pel conjunt de la llum, el so, la gràfica i l'arquitectura buscava en l'abstracció una gramàtica universal i emotiva perquè res no distraguera de l’intens sentir del dolor que molts van viure. El volum i la diversitat de format de text i els testimonis personals que constituïen la major part del material expositiu exigien un llenguatge documental que augmentara l'impacte de la informació històrica i fora capaç d'unificar la gran varietat d'elements documentals. Calia utilitzar recursos formals que no dominessin la informació reunida, que destacava pel seu contingut però no per la seva presència visual. Tant la decisió de limitar-se a les tonalitats del blanc i negre com la solució de tractar text i fotos com a part íntegra de l'arquitectura s'adherien a la voluntat de generar un ambient de silenci propici a l'escolta de la història no explicada.

Projecte: Exposició “Les Presons de Franco”
Localització: Museu d’Història de Catalunya, Barcelona
Data: novembre 2003 – abril 2004

Autor: Julia Schulz-Dornburg
Col·laboradors: Mariona Benedito

Promotor: Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Departament de Cultura, Museu d’Història de Catalunya
Director d’Exposicions: Josep Boya
Coordinació: Margarida Sala
Comissari: Manel Risques, Ricard Vinyes
Gràfica: Pere Canals
Ambientació sonora: Xavier Maristany
Muntatge: Manterola

Fotos: Miquel Bargalló, Toni Coll

Premis: Premi Nacional de Patrimoni (Ricard Vinyes, Manel Risques) 2004